Nom científic:
Falco eleonorae
Hàbitat i distribució geogràfica:
El falcó d’Eleonora (Falco eleonorae) és un rapinyaire migratori que nidifica principalment en illes i penya-segats del Mediterrani, Les seves principals poblacions es troben a Grècia, però també nidifica en zones de la costa mediterrània com són les Illes Balears —incloent Eivissa i els illots propers— són una àrea de gran importància per a la seva nidificació i alimentació.
Després de l’època de cria, migra cap a l’Àfrica i passa l’hivern majoritàriament a Madagascar on passa l’hivern, tot creuant el continent, fent trajectes de fins a 9 000–10 000 km. Durant aquest llarg viatge migratori, els falcons fan parades estratègiques en zones humides, torrents i altres punts d’aigua dolça, que serveixen com a abeuradors i àrees de descans indispensables per a la seva supervivència, com es la desembocadura de Cala Jondal on s’han vist exemplars.
Alimentació:
Pel que fa a l’alimentació, el falcó d’Eleonora presenta una estratègia molt especialitzada. Durant la primavera i l’estiu, quan cria, es dedica principalment a capturar petits ocells que passen per la seva àrea, com buscarets, ropits, ulls de bou, coablanques i altres aus migratòries. Aquests ocells són caçats en vol, sovint a gran alçada i sobre el mar, demostrant una gran habilitat i velocitat en la caça. Abans de la temporada reproductiva, la seva dieta també inclou insectes voladors, com libèl·lules, que són una font important de nutrients en aquella època. Aquesta adaptació alimentària està íntimament lligada al seu cicle reproductor, ja que la posta tardana coincideix amb l’arribada massiva d’ocells migratoris, assegurant aliment suficient per als polls.
Estat de conservació:
L’estat de conservació del falcó d’Eleonora és considerat globalment com a “preocupació menor” segons la classificació de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Tot i això, a nivell local, especialment a la península Ibèrica, es troba en una situació més vulnerable, amb algunes poblacions catalogades com a gairebé amenaçades. Les principals amenaces que afronta aquesta espècie són la pèrdua i degradació del seu hàbitat, especialment per l’activitat humana a les zones costaneres i els disturbis durant la temporada de cria. A més, la caça il·legal i altres factors com el canvi climàtic poden afectar la seva supervivència i èxit reproductor. Per això, està protegida per la legislació europea i diversos plans d’acció nacionals busquen garantir la conservació dels seus hàbitats i la reducció de les amenaces.
Biologia:
El falcó d’Eleonora és un rapinyaire de mida mitjana amb una morfologia adaptada al vol ràpid i àgil. Presenta unes ales llargues i punxegudes i una cua allargada que li permeten maniobrar amb gran destresa. Es tracta d’una espècie polimòrfica, és a dir, presenta promatges diferents. De cada quatre falcons, un és totalment negre, mentre que els altres sols tenen el dors d’aquest color. El vendre és més o menys favat, les cuixes roges i galtes i barba, blanques. És una espècie nòmada que cria en colònies sobre penya-segats, posant els ous a finals d’estiu, un fet poc comú en ocells rapinyaires, que li permet aprofitar l’abundància d’ocells migratoris com a font d’aliment per als polls. La incubació dura al voltant de 28 a 30 dies i els polls abandonen el niu després d’un període de 35 a 40 dies, després d’haver crescut gràcies a l’alimentació proporcionada pels pares. Aquesta adaptació única i la seva estratègia migratòria fan del falcó d’Eleonora una espècie fascinant dins de la fauna mediterrània.
El falcó d’Eleonora és capaç de recórrer distàncies impressionants, com el trajecte fins a Madagascar, gràcies a diverses adaptacions físiques i conductuals. En primer lloc, té un cos aerodinàmic amb ales llargues i punxegudes que li permeten volar de manera eficient, minimitzant el consum d’energia durant el vol. Aquestes característiques afavoreixen un vol ràpid i àgil, especialment en vols de llarg recorregut.
A més, el falcó utilitza corrents d’aire i corrents tèrmics per planificar i facilitar el seu desplaçament, aprofitant les condicions atmosfèriques que li permeten “planar” i conservar energia sense haver de batre les ales constantment. També es creu que té una gran resistència física i capacitat per emmagatzemar energia en forma de greixos abans de les migracions llargues, com fan molts ocells migratoris, per afrontar aquests viatges intensos sense necessitat d’aturar-se sovint.
Finalment, el falcó d’Eleonora és una espècie molt experimentada en la migració, i segueix rutes tradicionals que li proporcionen punts de descans i alimentació en llocs estratègics, com ara illes com la d’Eivissa o zones amb presència d’insectes o petits ocells. Aquest conjunt d’adaptacions físiques, fisiològiques i comportamentals fan que pugui completar amb èxit migracions tan llargues i exigents com la que el porta des del Mediterrani fins a Madagascar.
