DEMANDA URBANA D’AIGUA

INTRODUCCIÓ

El consum municipal d’aigua fa referència a l’aigua subministrada als diferents municipis d’Eivissa: Eivissa, Santa Eulària des riu, Sant Josep de Sa Talaia, Sant Antoni de Portmany i Sant Joan de Labritja. Aquest consum es cobreix a través de dues fonts: aigua dessalada i aigua extreta de pous.

L’aigua dessalada prové de plantes dessalinitzadores que transformen aigua marina en aigua potable, essent una font clau per garantir el subministrament, especialment durant els mesos d’estiu amb alta demanda. Per altra banda, l’aigua de pou s’obté dels aqüífers subterranis de l’illa, i encara que té un cost energètic i econòmic inferior, el seu ús excessiu pot provocar sobreexplotació i salinització dels recursos hídrics naturals.

ESTAT I TENDÈNCIES

• Els municipis d’Eivissa van consumir més de 17 hm³ d’aigua durant el 2024.
• Tots els municipis excepte Santa Eulària consumeixen majoritàriament aigua dessalada, fet que permet positivament reduir pressió sobre els aqüífers, tot i l’elevat cost energètic i l’impacte ecològic.
• Santa Eulària consumeix majoritàriament aigua de pou (70%), fet que afecta greument els aqüífers, i coincideix amb la zona on les masses subterrànies han passat de bon a mal estat a l’any 2023
• El consum d’aigua a tots els municipis es estacional, amb un consum màxim entre els mesos de juliol i setembre, lligat directament al turisme.

Durant l’any 2024, el consum total d’aigua subministrada a l’illa d’Eivissa va ser molt elevat, amb més de 17 hm³ repartits entre els diferents municipis. Els municipis amb majors volums de consum van ser Eivissa amb 5,12 hm³, Santa Eulària amb 4,84hm³ i Sant Josep amb 4,5 hm³. Aquests tres municipis concentren quasi el 90% del consum total de l’illa, mostrant una altra pressió sobre els recursos hídrics i una demanda que segueix creixent, que s’intensifica durant els mesos d’estiu.

Figura 1. Consum d’aigua dessalada i de pou (hm³) per municipis l’any 2024, exceptuant Sant Josep que les dades són del 2023.

Un dels aspectes a destacar és l’ús d’aigua dessalada, aquesta representa un percentatge molt elevat del consum als municipis d’Eivissa (96%), Sant Josep (95%), Sant Antoni (84%) i Sant Joan (76%), mentre que només Santa Eulària manté un fort consum dels pous, i tan sols un 30% de consum provinent de dessaladores, tal com s’observa a la figura 6.2.

Aquesta estratègia d’us d’aigua dessalada ha estat clau per alleugerir la pressió sobre els aqüífers, contribuït a la seva conservació i evitar una sobreexplotació encara més greu, especialment en un context en què la majoria de les masses d’aigua subterrània de l’illa ja es troben en mal estat químic o quantitatiu. Tanmateix, aquest model presenta una forta dependència energètica, i no pot substituir la necessitat urgent de reduir el consum global d’aigua, especialment durant la temporada alta.

En el cas de Santa Eulària destaca per un model altament depenent dels pous, amb 3,37 hm³ d’aigua extreta de pous (el 70% del total consumit en el municipi), i només 1,46 hm³ provinent de dessaladores. Aquest fet genera una important pressió directe sobre els aqüífers, precisament en un municipi on s’han detectat masses d’aigua subterrànies que han passat recentment de bon a mal estat.

Figura 2. Gràfiques per municipis del consum d’aigua de pou i dessalada mensual de l’any 2024.

Una altra tendència identificada a tots els municipis és l’estacionalitat marcada del consum. A tota l’illa, el consum d’aigua augmenta de manera molt significativa entre els mesos de maig a octubre, coincidint amb la temporada turística que incrementen exponencialment la pressió sobre els recursos hídrics. En aquest període, es registren els volums màxims de subministrament d’aigua. El tercer trimestre, de juliol a setembre, concentra el pic de consum a tots els municipis, amb especial intensitat a Eivissa (1,33 hm³), Santa Eulària (1,24hm³) i Sant Antoni (0,67hm³). El segon trimestre, d’abril a juny, també mostra un consum elevat que incrementa. El primer i quart trimestre mostren consums inferiors, reflectint la reducció de la població flotant i de l’activitat econòmica en temporada baixa.

Aquesta dinàmica evidencia que el model de consum d’aigua a l’illa està estretament lligat al model econòmic actual, basat en un turisme intensiu i l’ús extensiu del territori. Aquesta dependència comporta un risc estructural per a la sostenibilitat hídrica de l’illa. Per tant, més enllà de millorar les infraestructures i l’eficiència del subministrament, es fa imprescindible repensar el model econòmic insular per tal de garantir la disponibilitat d’aigua a mitjà i llarg termini, limitant el creixement urbanístic i l’oferta turística desmesurada, especialment en zones amb aqüífers vulnerables.

METODOLOGIA