Toni Tur. Portaveu de l’Aliança per l’Aigua i president de la Cooperativa Agrícola de Sant Antoni a Diario de Ibiza
El passat agost era notícia a aquest diari la retirada del ametllers morts del Pla de Corona. Com deia la notícia era una mort més que anunciada per la sequera, el envelliment i la manca de manteniment dels arbres, les plagues i tot plegat provocant les pèrdues econòmiques derivades. Les fotografies que acompanyaven la notícia mostraven una trista imatge amb arbres secs apilats a un costat i forats vuits on abans estaven plantats els arbres, com cicatrius d’un paisatge perdut per sempre. I quan dic sempre em refereixo a que possiblement ni jo ni els nostres fills tindrem la sort de tornar a veure els ametllers en flor.
D’aquesta manera hem perdut un patrimoni natural i paisajístic que formava part de les nostre vides, com a altres llocs han vist cremades catedrals o destruïts patrimonis històrics únics. Lo més trist de tot es que no es la primera vegada que passa i ens hem acostumat a perdre el nostre paisatge i patrimoni natural que havia fet d’Eivissa una illa única de la Mediterrània. Ja ens hem acostumat a creuar un riu Santa Eulària sense aigua i costa explicar als més joves que abans els nostres avis podien visitar el riu amb aigua tot l’any. També hem vist com espectacles naturals que visitaven en família com la cascada d’en Rubió a Sant Miquel, el salt d’aigua més alt d’Eivissa, ara només és un barranc sec. Tampoc podem oblidar tot el patrimoni hidràulic històric vinculat a la gestió de l’aigua com molins d’aigua, safareigs o síquies, ara abandonat, testimoni d’un passat on l’aigua era un bé escàs que es gestionava amb cura.
La mateixa setmana que sortia aquesta notícia, aquest diari també publicava com per primera vegada en molt de temps, les extraccions d’aigua de pou a sòl rústic superaven les extraccions per a usos urbans, d’acord amb les dades del Govern de les Illes Balears. A aquest article també es feia menció al progressiu empitjorament històric del aqüífers a l’illa a Eivissa, i on fa 20 anys només hi havia 5 del 16 dels aqüífers en mal estat, ara ja son 13 de 16. Es a dir, s’ha produït una progressiva sobreexplotació de l’aigua subterrània, el nostre únic recurs hídric natural. Aquesta sobreexplotació es va accelerar als anys noranta amb el fort creixement urbanístic que va patir l’illa fins arribar a una situació d’esgotament actual, on la gentrificació del sòl rústic a accelerat aquesta crisis hídrica. És cert també que el canvi climàtic està provocant una reducció de les pluges a Eivissa però el factor principal de la sobreexplotació dels aqüífers ha estat aquest ràpid creixement urbanístic i la forta afluència turística que patim cada estiu.
De les dades del Govern Balear crida l’atenció com als anys noranta només els aqüífers del sud associats als principals nuclis turístics estaven esgotats, on el creixement urbanístic havia estat més fort. Progressivament la sobreexplotació s’ha incrementant cap al nord de l’illa fins arribar al pla de Corona. Ara es pot dir que només el municipi de Sant Joan es salva de la greu situació hídrica. El fet que es publiquessin les dues notícies la mateixa setmana em va ajudar a connectar la causa i el efecte de la mort dels ametllers del Pla de Corona, en veritat molt obvi. És a dir, que la trista notícia de perdre el paisatge únic de veure els ametllers en flor no ha estat a causa d’una sequera inevitable o un abandonament dels cultius de secà cada vegada més improductius, que també, si no sobretot a causa de la forta demanda d’aigua pel imparable creixement de l’illa que ha assecat els nostres aqüífers i per extensió ha assecat el nostre camp.
I ara podem parlar de plantar garrovers més resilients i adaptar-nos a les pujades de les temperatures i la sequera pel canvi climàtic, però no oblidem que som nosaltres els principals responsables de la crisis hídrica que estem patint i és hora de deixar donar la culpa als altres. Ni els mallorquins ens roben, ni el Govern de les Illes Balears no inverteix a Eivissa, ni son hotelers estrangers que esquilem els nostres recursos, som nosaltres amb les nostres decisions. Som nosaltres permetent la massificació turística que requereix tanta aigua, som nosaltres acceptant que el camp s’està convertint en una urbanització de luxe i son els nostres consistoris municipals aprovant nous creixements urbanístics. L’autocrítica sempre ha de ser el primer pas per avançar en la direcció correcta, i en el cas de l’aigua passa per veure que podem fer nosaltres i sortir de la paràlisis de donar la culpa als altres.
Des de l’Aliança no es cansam de dir que en primer lloc hem de debatre com societat quin model d’illa volem i consensuar els límits en benefici de tots. Sense aquest punt de partida qualsevol solució serà inútil però a la vegada hem d’accelerar les mesures per estalviar aigua i tancar el cicle de l’aigua a tots els nivells. Tenim que actuar a les nostres cases i negocis tornant a recollir l’aigua de pluja, reciclar aigües grises o regenerant les aigües fecals. A nivell municipal és fonamental accelerar la millora del cicle urbà de l’aigua, reduint les pèrdues de la xarxa de subministrament i aconseguint que totes les depuradores tinguin sistemes de regeneració d’aigua per ús agrícola, per netejar carrers o recarregar els nostres aqüífers malmesos. I també el Consell d’Eivissa té molt més a dir per posar límit a la gentrificació del sòl rústic i evitar grans viles turístiques que consumeixen tant de territori i aigua. Només així es podran recuperar els aqüífers, i encara que passin dècades, algú dia podrem tornar a gaudir del paratge únic de Es Broll de Buscastell amb l’aigua que va tenir antigament, visitar novament el salt d’aigua d’en Rubió, sorprendre’ns amb un riu Santa Eulària viu o qui sap, gaudir novament dels ametllers del Pla de Corona en flor.
