Rafael Tur. Portaveu de l’Aliança per l’Aigua a Ara Balears
Com cada temporada d’estiu, el Govern de les Illes Balears publica les dades de consums i pèrdues a la xarxa de subministrament d’aigua dels municipis illencs. Aquest any aquestes dades han sortit al setembre a la vegada que el mateix Govern anunciava l’entrada en alerta de sequera a l’illa d’Eivissa i de gran part dels municipis del Pla de Mallorca. La resta dels territoris de les illes no es salven del tot i es situen des de fa temps en una preocupant situació de prealerta de sequera. Només Formentera es troba en una situació de normalitat en gran part perquè no depenen de l’aigua subterrània, donat que el 100% del consum urbà d’aigua i el consum al sòl rústic es subministrat amb aigua dessalinitzada. Es pot dir que sense la dessalinitzadora, Formentera estaria morta hídricament. O en altres paraules, es com tenir a un pacient fent vida normal sense saber que depèn completament de la tecnologia i la dependència energètica associada, amb el risc que això suposa.
Però tornant a les dades de consum i pèrdues, crida l’atenció com el consum urbà d’aigua continua creixent any darrere any a totes les illes, accelerant la sobreexplotació dels aqüífers i exposar-nos cada vegada més una situació d’escassetat hídrica crònica. Però lo més preocupant de tot és com a la vegada es mantenen les elevades pèrdues d’aigua a les xarxes urbanes de subministrament de molts municipis. Això fa que la sobreexplotació sigui més forta perquè s’ha de extreure més aigua a causa de tota l’aigua que es perd a les canonades fins arribar a les nostres llars. Un exemple es el Pla de Mallorca on els aqüífers estan en mal estat i els municipis arriben a perdre més de la meitat de l’aigua potable pel camí (52 % a Maria de la Salut, 51 % a Ariany o 30% a Llubí). Aquesta situació es bastant generalitzada a Mallorca on es repeteix un mal estat dels aqüífers i elevades pèrdues a les xarxes (67% a Campos, 54 % a Artà o 35 % a Sa Pobla). A les illes d’Eivissa i Menorca també ens trobem aquesta situació als municipis de Sant Josep, Santa Eulària, o Ciutadella. Tot plegat produeix un cercle viciós negatiu de sobreexplotació continuada fins arribar en molts casos als talls d’aigua i pèrdua de qualitat de l’aigua a les nostres aixetes.
De la lectura d’aquestes dades també destaca que molts d’aquests municipis amb elevades pèrdues acaben demanant ajuda al Govern per connectar-se a la xarxa d’aigua dessalinitzada, com ha passat recentment a Sa Pobla o Ariany. Però no hem d’oblidar que no faria falta un recurs addicional d’aigua dessalinitzada si les pèrdues estiguessin per davall del 17 %, tal i com estableix el vigent Pla Hidrològic de les Illes Balears, com objectiu obligatori a complir abans de l’any 2027. Utilitzant novament el paral·lelisme de la salut, es com donar a un malalt medicina molt cara i mentrestant continuar mantenint els seus mals hàbits. És una tendència que s’ha repetit a totes les illes, només quan s’esgoten els recursos hídrics subterranis es comença a utilitzar l’aigua dessalinitzada com recurs alternatiu, però queda encara pendent la renovació de la xarxa de subministrament desprès de dècades de manca de manteniment. És trist pensar que ningú es preocupava de l’aigua que es perdia pel camí quan n’hi havia aigua o era molt barata.
Una altre realitat que no hem d’oblidar és que gran part de la crisis hídrica que pateixen molts municipis de les illes no es per manca d’aigua si no per aquestes pèrdues a la xarxa de subministrament, és lo que alguns anomenen sequera tècnica. Un exemple es la Serra de Tramontana a Mallorca on els aqüífers es troben en bon estat però els ajuntaments han de aplicar talls d’aigua o reducció de pressió cada estiu. Així, aquest estiu han estat notícia nombrosos municipis de la Serra per la manca d’aigua quan en veritat el problema era que perdien més de la meitat de les aigües que extreien dels seus pous (59 % a Esporles, 42 % a Banyalbufar o 40 % a Fornalutx). Per aquest motiu, es fonamental que els municipis accelerin les seves inversions per resoldre aquesta hemorràgia d’aigua que pateixen. És veritat que molts municipis son petits i no tenen recursos humans i tècnics per resoldre un problema que ve de lluny i per aquest motiu es clau que els Consells insulars s’involucrin més per recolzant-los, no només amb inversió si no també amb mitjans humans. També es una bona notícia que el Govern de les Illes Balears hagi incrementat les ajudes als municipis dels diners recaptats amb l’impost de turisme sostenible, però novament, aquestes ajudes econòmiques tindran una escassa execució si no es reforça als ajuntaments amb recursos humans i tècnics.
Una última qüestió a debatre darrera aquestes dades és com a molts municipis les pèrdues es produeixen a petites xarxes de subministrament privades a urbanitzacions i barris que no es fan càrrec els serveis municipals i per tant encara tenen molt menys manteniment. Un exemple recent és Palmanyola on històricament es gestionava per una empresa familiar i finalment ha tingut que estar municipalitzada per l’Ajuntament de Bunyola per garantir un manteniment mínim. A Eivissa n’hi ha moltes urbanitzacions i barris amb una històrica gestió de petites empreses que una vegada es troben les xarxes amb una necessitat d’una forta inversió és quan els consistoris les acaben “rescatant”. A Santa Eulària va passar amb Aigües des Fornàs que subministrava aigua al poble de Jesús i voltants i es va acabant municipalitzant. A altres municipis com Sant Antoni encara no s’ha fet del tot i això provoca que encara que les xarxes municipals tinguin un bon rendiment, les pèrdues globals del municipi estiguin per damunt de lo permès d’acord amb lo normativa autonòmica.
Però no tot son males notícies i també s’ha de dir que molts municipis han aconseguit millorar molt les seves xarxes subministrament. Palma, Pollença, Sóller, Calvià o Andratx a Mallorca, Maò, Sant Lluis o Alaior a Menorca, i Sant Joan i Formentera a les Pitiüses, han reduït les seves pèrdues fins arribar a un rendiment òptim de les xarxes. També s’ha de dir que en molts d’aquests municipis es consumeix aigua dessalada i es quan l’aigua es cara quan es treballa en no perdre ni una gota. L’exemple més clar es Formentera on el 100 % de l’aigua subministrada es dessalada i les pèrdues a les xarxes de només un 14 %. També es molt important no oblidar que s’han accelerar les actuacions en tot el cicle urbà de l’aigua. En la planificació i regulació, molts de municipis encara haurien de redactar plans de gestió sostenible de l’aigua, ordenances d’estalvi i noves ordenances de tarifes de l’aigua, com punt de partida. També es fonamental que els municipis i Govern tinguin com objectiu principal tancar el cicle de l’aigua i reutilitzar l’aigua depurada per usos agrícoles, urbans o inclús per la recàrrega d’aqüífers. Malauradament, totes aquestes mesures son inútils si no es posa límit a la saturació turística i al creixement urbanístic que és l’arrel de tots els problemes, no només de l’aigua, que pateixen les nostres illes.
