El dissabte 13 de juny es va publicar al BOIB la nova Llei 4/2026 de mesures urgents per accelerar projectes estratègics, on es rebaixen els controls de suficiència hídrica sobre el planejament urbanístic municipal. Aquest canvi normatiu és un pas més en la reducció de controls i afavorir més creixement urbanístic iniciat amb els decrets de simplificació administrativa i d’actuacions urgents aprovats durant els últims dos anys. Així, la Llei 7/2024 de mesures de simplificació administrativa va suposar l’eliminació de la Comissió Balear de Medi Ambient, departament d’avaluació ambiental del Govern de les Illes Balears existent des de 1986. El mateix decret ha possibilitat la legalització d’habitatges en sòl rústic fora d’ordenació consolidant una pressió urbanística sobre els recursos hídrics i donant el missatge que construir en sòl rústic de manera il·legal al final es premia. Per altra banda, la Llei 4/2025 d’actuacions destinades a l’obtenció de sòl ha suposat també obrir la porta a urbanitzar més a sòl rústic, desactivant els límits de creixement dels plans insulars territorials entre altres mesures. Tot plegat suposa una acceleració de la destrucció del territori i en última instància una pressió més elevada sobre els recursos hídrics, actualment en situació límit.
Així, aquests canvis normatius s’han produït al mateix temps que a les illes patíem una de les sequeres més fortes que recordavem, i amb els aqüífers esgotats, contaminats o salinitzats a causa d’un creixement urbanístic encara sense límit. En aquest sentit, hem arribat a uns territoris insulars on els usos urbà i residencial són els que més aigua consumeixen, arribant fins al 91% a Eivissa i el 94% a Formentera, però també amb percentatges molt alts a Mallorca i Menorca (73 i 75%, respectivament). L’illa d’Eivissa és un bon exemple d’aquesta tendència. L’any 1996 l’ús principal era l’agrícola (54%) i en menor percentatge els usos urbans i residencials (45%). Trenta anys després, l’agricultura a Eivissa quasi ha desaparegut i els seus consums només suposen ja un 7% del total. En canvi, l’urbanisme no s’atura.
Aquesta pressió urbanística sense límit afavorida per les noves normatives agreuja la crisi hídrica a les nostres illes amb els aqüífers en un estat generalitzat de sobreexplotació, contaminació o salinització. Formentera té el seu únic aqüífer en mal estat, a Eivissa ja s’ha arribat a 13 de les 16 masses d’aigua subterrània en mal estat. En el cas de Menorca ja s’arriba a 4 dels 6 aqüífers sobreexplotats o contaminats i per últim a Mallorca encara està a més de la meitat dels aqüífers deteriorats. Així i tot, es continua sobreexplotant els aqüífers, a costa de perdre la qualitat de l’aigua de l’aixeta, o de patir talls de subministrament, com l’estiu passat a molts pobles de les illes. O fins i tot de rebre aigua no apta per beure per excés de nitrats o clorurs, com ha succeït a Maó o a municipis del llevant de Mallorca durant els darrers anys. Si estenem aquesta anàlisi de manca de suficiència hídrica a la capacitat depuració de les aigües residuals l’escenari és igualment dolent. Com a exemple la depuradora d’Eivissa s’ha trigat més quinze anys a construir o la nova depuradora de Palma que encara està sense construir des de fa més de vint anys. Mentrestant continuam veient depuradores sobrepassades i un clavegueram obsolet que provoca l’abocament aigües residuals mal depurades a la mar. Aquesta temporada ja ha estat notícia el tancament de platges a la badia de Portmany per un abocament d’aigües fecals i malauradament vindran més notícies semblants.
Per tot això, davant la crisi hídrica que pateixen les Illes Balears s’hauria de prendre la decisió d’aturar qualsevol mena de creixement urbanístic que no tingui garantit l’aigua i no fer el contrari com s’ha fet aquesta legislatura. Més encara quan ens trobem amb una incapacitat de les administracions de renovar les infraestructures hídriques al mateix ritme que el creixement urbanístic. I no val utilitzar la crisi de l’habitatge com a coartada per créixer més i desactivar els controls ambientals. Sense aigua als nostres aqüífers tampoc tindrem aigua per als nous habitatges. En canvi, les nostres institucions estan fracassant en la recuperació dels recursos hídrics. Aquesta situació ve de lluny i no és una qüestió única d’aquesta legislatura. A les dues últimes legislatures progressistes es va avançar en la protecció del territori, però no es va poder accelerar la millora de les infraestructures hídriques. En canvi, aquesta legislatura s’han fet passos positius incrementant la inversió i dotant de més personal, però aquestes mesures són inútils si el Govern a la vegada continua obrint la porta a urbanitzar més.
Davant d’això, fa falta urgentment una governança de l’aigua orientada a l’interès general, que faci contrapès als interessos particulars de constructors, promotors i fons d’inversió que viuen de l’especulació urbanística i compren voluntats. És necessari que les institucions responsables escoltin a la societat civil i tinguin en compte la realitat que patim, limitant el creixement, prioritzant la reducció de les demandes hídriques i tancant el cicle de l’aigua. Així, ho varen demandar recentment la majoria dels sectors de la societat de l’illa d’Eivissa a la mesa de diàleg de l’aigua promoguda per l’Aliança. En canvi, es continua promovent més construcció i més dessaladores sense consens. En definitiva, fa falta una governança més democràtica on decisions sobre qüestions crítiques a les nostres illes com l’aigua i el territori, es facin mitjançant consensos amples, amb participació i transparència, tal com ja ho estableix la Directiva Europea d’Aigua aprovada l’any 2000.
Aquest juny el Papa Lleó XIV ha visitat Espanya i crida l’atenció que hagi de venir el màxim representant de l’Església, institució històricament conservadora, per instar les forces polítiques a sortir de la polarització i recordar-nos valors bàsics com la solidaritat o la defensa del bé comú. Aquest Papa continua la tasca del seu antecessor Francesc, que va destacar per la seva defensa del medi ambient. Les seves paraules ens recorden el que ja han dit altres líders mundials d’ideologies aparentment llunyanes, com l’expresident de l’Uruguai Pepe Mujica, que ja va advertir que la crisi ecològica és en el fons una crisi de governança. Els seus discursos poden sonar també a paraules buides, però la solució per a unes illes fràgils i massificades com les nostres també passa precisament per actuar amb una ètica social i ecològica. Només serà possible un canvi de rumb quan siguin inqüestionables valors bàsics universals com ajudar a les persones més vulnerables o gaudir d’un medi ambient saludable. Els nostres governants haurien de prendre nota del que líders tan diferents coincideixen: que hi ha drets bàsics que no haurien d’entrar en el joc polític, com el dret a un habitatge digne, la regularització dels emigrants o, en el cas que ens ocupa, la protecció del territori i la recuperació dels aqüífers. Encara hi som a temps de donar-li la volta.
Juan Calvo
