Equisetum
Hàbitat i distribució geogràfica:
El gènere Equisetum inclou diverses espècies distribuïdes arreu del món, especialment en regions temperades i humides. A les Illes Balears, i concretament a Eivissa, una de les espècies que es troba citada és Equisetum ramosissimum, tot i que el gènere pot incloure altres espècies i caldria disposar de més observacions per conèixer amb precisió la seva diversitat a l’illa.
Viuen principalment en ambients humits, com torrents, marges de cursos d’aigua, canals de reg, zones entollades i horts, sovint sobre sòls rics i amb presència d’humitat constant.
Estat de conservació:
Tot i que el gènere Equisetum no es considera globalment amenaçat, a escala local pot veure’s afectat per la desaparició de zones humides, la canalització de torrents, l’ús intensiu de productes químics i la transformació del paisatge agrícola tradicional.
Les poblacions d’Equisetum tenen un paper ecològic rellevant, ja que contribueixen a la fixació del sòl, a la retenció d’humitat i al manteniment de microhàbitats per a petits invertebrats. A més, la seva presència sol indicar ambients poc alterats, amb una certa continuïtat hídrica.
Per aquest motiu, protegir les zones humides, respectar la vegetació espontània i evitar la degradació dels cursos d’aigua és clau per conservar Equisetum i moltes altres espècies associades a aquests ecosistemes, especialment a Eivissa.
Biologia
Equisetum és un gènere de plantes vasculars primitives de la família Equisetaceae, conegudes popularment com a cua de cavall. Pertany a un linatge vegetal molt antic, amb parents fòssils que es remunten a centenars de milions d’anys, i és l’únic gènere viu d’aquest grup. Tot i ser plantes vasculars, no produeixen flors ni llavors, sinó que es reprodueixen mitjançant espores.
Les cues de cavall presenten tiges verdes, cilíndriques i articulades, amb nusos ben marcats i ramificacions disposades en verticils. Les fulles són molt reduïdes i no tenen una funció fotosintètica important, ja que aquesta tasca recau principalment sobre la tija. Un dels seus trets més característics és l’elevat contingut en sílice, que fa que la planta sigui aspra al tacte.
Aquestes plantes poden assolir entre 20 i 100 centímetres d’alçada, depenent de l’espècie i de la disponibilitat d’aigua.
