Carlota Viada (WWF España)
Publicada a Diario de Ibiza
Era el temps de salvar les grans zones humides: el cas de les Salines
El passat 2 de febrer va ser el Dia Mundial dels Aiguamolls i amb aquest motiu és una bona data per recapitular l’estat dels aiguamolls a les Pitiüses. Als anys 70 i 80, les grans zones humides -albuferes i salines-, plenes de bandades d’aus i extenses àrees de vegetació natural eren, lògicament, la prioritat de protecció a tot Espanya en aquella època d’urbanitzacions i absència de lleis conservacionistes.
En el cas de Pitiüses, a principis dels anys 70 es van aprovar diverses normes urbanístiques que permetien la construcció de gran part de les salines d’Eivissa i Formentera. Els primers projectes urbanístics van anar avançant, fins i tot amb propostes per a la privatització de les platges. El 1975, es genera el primer moviment ecologista de protecció de la naturalesa a les illes Pitiüses: la Comissió de Defensa de les Salines, impulsada per l’Institut d’Estudis Eivissencs. El 1977 una marxa va aglutinar gairebé 2.000 persones i es van recollir 1.700 firmes a favor de la protecció de les salines, xifres sorprenent en una societat encara marcada pel franquisme. Finalment, es van desestimar aquests plans urbanístics pendents d’una nova planificació. Anys més tard, el GEN, sorgit el 1982, va liderar la lluita per la declaració d’aquest emblemàtic aiguamoll com a zona protegida. “Salvem Ses Salines” va ser una llarga campanya que va culminar amb la seva protecció com a Reserva Natural el 1995 i finalment, el 2001, com a Parc Natural.
Arriba el moment de les petites zones humides?
Les principals zones humides de les Balears van ser inventariades per primera vegada el 1991 pel govern balear, tot i que no ha estat fins al 2017 quan WWF Espanya ha realitzat una catalogació completa de totes les zones humides i estanys de més de 0,10 ha tant naturals com artificials. S’ha fet dins el marc del projecte MedIsWet impulsat per WWF Grècia. Fent aquest treball vam poder comprovar com molts petits aiguamolls, sobretot a les desembocadures de torrents, han desaparegut sota el ciment.
Aquest detallat inventari ha localitzat 350 aiguamolls a les Balears, nombre que sorprèn perquè fins ara només ens havíem fixat principalment a les grans zones humides. L’inventari es pot consultar en línia a través de l’enllaç www.wwf.es/humedalesdebaleares. La majoria són artificials (83%) – estanys de camps de golf, safareigs, estanys de tractament d’aigua, pedreres o extraccions d’argila – que són un important atractiu per a la fauna, especialment si les ribes s’han naturalitzat i apareix vegetació aquàtica, i perquè s’ubiquen majoritàriament a l’interior, on escassegen les alternatives. A Pitiüses s’han inclòs 16 sistemes artificials com les basses de reg de sa Rota i de Formentera, els estanys del camp de golf d’Eivissa o el planter de Can Planes.
La resta (17%) són zones humides naturals, la majoria es concentra a la costa i corresponen a petits estanys de desembocadures de torrents que són petits ports de pas segur per a moltes aus migratòries, i àrees de reproducció d’amfibis i insectes, com les libèl·lules. Entre aquests aiguamolls naturals destaca la desembocadura del considerat com a únic riu de les Illes Balears, el de Santa Eulària, actualment molt degradat, abans, encara que no gaire cabalós, era permanent; i Ses Feixes de Talamanca, també molt degradades, on actualment es concentren els esforços de les autoritats ambientals i de la societat civil per a la seva restauració i protecció.
Un rosari de petites joies plenes de vida
Aquest inventari ha inclòs, per primera vegada, petites zones humides que fins ara havien passat desapercebudes, però que no deixen de tenir importància a l’entorn mediterrani on hi ha les Illes Balears. 236 dels llocs tenen menys de 2 ha, la qual cosa significa que un 66% de les zones incloses en l’inventari són petits aiguamolls. Hi ha poca informació sobre ells, la majoria no estan protegits i son destruïts amb facilitat sense que les autoritats competents puguin reaccionar.
A Eivissa, per desgràcia, són moltes les petites basses de desembocadura que han estat destruïdes per la urbanització o s’estan utilitzant com a aparcaments per anar a la platja com s’Estanyol, Cala Vadella, Cala Llonga, Cala Tarida, Portinatx, Benirràs, Torrent de sa Cova o Port des Torrent.
Així i tot, algunes sobreviuen al turisme, com la bassa del Torrent des Jondal o la sorprenent Bassa des Regueró que sorgeix exuberant en una de les platges més turístiques de la badia de Sant Antoni de Portmany; o la recòndita desembocadura del Torrent de ses Caletes que presenta un interessant jonquer. Hi ha un gran potencial en aquestes desembocadures destruïdes, i es podrien restaurar, tal com s’estan plantejant els propietaris del terreny on s’ubica l’aparcament de la platja de Cala d’Hort, que té com a objectiu principal evitar el risc d’incendi del bosc on es troba, però lògicament això també ajudaria a la restauració del tram final del torrent.
La clau per a la conservació dels aiguamolls és continuar aplicant aquest enfocament integrat. Cal aprofundir en l’estudi dels aiguamolls, sobretot a Eivissa i Formentera, fent inventaris de la biodiversitat i seguiments regulars del seu estat. Cal, igualment, establir noves mesures de protecció, maneig i vigilància, especialment per als petits espais, de manera coordinada per part de totes les autoritats implicades (ajuntaments, Consells, Govern i la Direcció General de Costes). No cal restar valor a la implicació de particulars, ja siguin propietaris de terrenys rústics amb aiguamolls o empreses que operen camps de golf, pedreres, depuradores… Finalment, és imprescindible continuar treballant a mostrar a la població local i als visitants el valor dels aiguamolls no només per a la biodiversitat, sinó per a la qualitat de vida a les illes.
WWF continuarà treballant per identificar les millors mesures per protegir i desenvolupar activitats de restauració. També per crear consciència sobre el valor i la bellesa dels aiguamolls balears i, de manera coordinada amb les autoritats i altres organitzacions, com l’Aliança per l’Aigua d’Eivissa i Formentera, crear una xarxa coherent d’aiguamolls a totes les illes mediterrànies. Sí, ha arribat l’hora dels petits aiguamolls… i de restaurar els que ens hem deixat pel camí.
LA CLAU
La clau per a la conservació dels aiguamolls és integrar institucions, empreses i societat civil. Cal establir noves mesures de protecció i recuperació de manera coordinada entre les autoritats implicades (ajuntaments, consells, Govern i la Direcció General de Costes). A més, és fonamental comptar amb la implicació de propietaris de terrenys rústics amb aiguamolls, camps de golf, pedreres, etc. Finalment, és imprescindible sensibilitzar la població local del valor ecològic dels aiguamolls.
