Juan Calvo. Director de l’Aliança per l’Aigua a Periódico de Ibiza y Formentera
Aquest mes és notícia novament la situació crítica d’escassetat d’aigua que pateix l’illa d’Eivissa. Les reserves hídriques subterrànies han arribat al mínim històric del 29%. Només s’havia vist un valor similar fa 10 anys, quan al setembre de 2015 es va arribar al 25%. En aquell moment, la situació era tan crítica que va generar una gran alarma social tant de la ciutadania com del sector turístic i dels agricultors de l’illa. Malgrat el malestar social que va provocar, la part positiva va ser la creació de l’Aliança per l’Aigua com a espai de diàleg i coneixement per donar resposta a un problema que cada vegada es feia més gran. Deu anys després, tornam amb una nova greu sequera, encara que durant aquest temps hem après i millorat la situació hídrica de l’illa. Des de l’Aliança hem treballat per analitzar i donar a conèixer la problemàtica de l’aigua a l’illa: hem instat les administracions públiques competents a actuar, però també els hem donat suport quan ho han sol·licitat per millorar la gestió de l’aigua.
Durant la darrera sequera, un dels primers fites de l’Aliança va ser la reclamació de la posada en marxa de la dessaladora de Santa Eulària, que no havia començat a funcionar des de la seva construcció 6 anys enrere. Tots sabem el fort impacte ambiental i econòmic d’aquest tipus d’infraestructures, però, com sempre explicam, era necessària per treure el pacient de l’UCI, és a dir, reduir la pressió sobre els aqüífers i garantir una font d’aigua segura i de qualitat. Per què no s’havia posat en marxa en aquell temps? Mai ho sabrem; podria ser a causa de la burocràcia de l’administració, incapaç de donar una resposta ràpida. També podria haver estat pel desinterès a posar-la en marxa. Sempre és més lucratiu per alguns subministrar aigua de pou barata fins que s’acaba, que haver de subministrar una aigua dessalada amb un preu de producció molt elevat. Per sort, finalment es va posar en funcionament la dessaladora de Santa Eulària l’any 2019 i va permetre substituir gran part del consum urbà d’aigua de pou per aigua dessalada. Si no fos així, la crisi actual seria molt pitjor i els aqüífers estarien molt més salinitzats i esgotats.
Tanmateix, 10 anys després i amb una dessaladora més en funcionament, tornam a la casella de sortida amb nivells mínims dels aqüífers i una situació d’escassetat hídrica crítica. La part positiva és que hem après algunes lliçons pel camí. La primera és que, mentre l’administració no es modernitzi i sigui més eficient, sempre arribarà tard amb l’execució d’infraestructures. Per exemple, el temps mitjà a les illes per posar en marxa una dessaladora ha estat de més 10 anys de mitjana. La segona lliçó és que generar més recurs d’aigua, com és augmentar la producció d’aigua dessalada, en la pràctica provoca una major demanda i creixement urbanístic. En aquest sentit, cal anar a l’arrel del problema, que és la massificació turística, i apostar per un canvi de model turístic sostenible real per reduir el seu greu impacte ecològic a l’illa i, en darrera instància, retornar-nos la qualitat de vida perduda. La tercera lliçó passa per reduir les fuites a la xarxa de subministrament d’aigua. Així, el problema d’escassetat hídrica es resoldria en gran part reduint les pèrdues, que “són el major consum d’aigua a l’illa”. Cal recordar que municipis com Santa Eulària o Sant Josep tenen pèrdues superiors al 27% i, en total, a l’illa es perd a la xarxa de subministrament un volum anual similar a la producció de la dessaladora de Santa Eulària.
Una lliçó més, i potser la més important, és la necessitat de tancar el cicle de l’aigua i utilitzar l’aigua regenerada de les depuradores per recuperar els aqüífers i tenir aigua per als agricultors en situacions sequera com la que vivim. Perquè a Eivissa sempre s’ha repetit la mateixa història quan ha faltat aigua: el camp ha estat el principal perjudicat davant les fortes demandes hídriques dels nuclis urbans i turístics. En aquest sentit, cal recordar la revolta dels anys noranta dels veïns i agricultors de Santa Gertrudis davant l’amenaça de sobreexplotació del seu aqüífer per subministrar aigua als hotels de platja d’en Bossa. Però també actualment continuen els problemes amb agricultors que deixen l’activitat per manca d’aigua i habitatges en sòl rústic amb pous esgotats i esperes interminables per accedir a l’aigua a través de camions cisterna que no donen a l’abast.
Per aquest motiu, no ens podem permetre tirar a la mar aproximadament 14 hm³ d’aigua depurada cada any, equivalent a 5.600 piscines olímpiques anuals. Un altre dada al respecte és que bastaria una desena part d’aquesta aigua per garantir l’aigua per a l’agricultura a l’illa. Per tot això, des de l’Aliança no ens cansem de repetir que és prioritari aprofitar la posada en funcionament de la nova depuradora d’Eivissa per aprofitar tota la seva aigua i donar-li una segona vida, vital per a la nostra illa. Sí, és cert que les aigües residuals que rep la depuradora són salabroses perquè el clavegueram municipal està en molt mal estat i s’infiltren aigües salines del subsol. Però també és cert que avui dia hi ha tecnologia per reduir la salinitat de les aigües depurades per poder-les reutilitzar. A més, la infraestructura podria ser de fàcil instal·lació amb sistemes d’osmosi i regeneració en contenidors transportables. Ja hi ha altres experiències similars a les Balears, com a la depuradora de Sant Lluís, a Menorca, on el Govern de les Illes Balears va desenvolupar amb fons de l’import de turisme sostenible un projecte pilot de regeneració de l’aigua depurada i la seva infiltració al subsol.
Per tot això, des de l’Aliança reclamam executar de manera urgent la instal·lació d’un sistema de regeneració d’aigua a la nova depuradora d’Eivissa, acompanyat d’un dipòsit de regulació que serveixi també com a dipòsit contra incendis. Tindria múltiples beneficis: el seu ús per a l’extinció d’incendis forestals, recarregar l’aqüífer de Serra Grossa abocant l’aigua regenerada als dos torrents propers, el seu ús com a dispensador d’aigua regenerada per a agricultors, així com per a camions cisterna que puguin distribuir aigua regenerada per al reg de parcs i jardins tan privats o públics. Fins i tot es podria aprofitar per a la recuperació ambiental de la zona humida de ses Feixes. Totes aquestes actuacions es podrien finançar amb l’impost de turisme sostenible, el qual s’hauria de destinar íntegrament a la millora del cicle de l’aigua, tal com venim reclamant des de fa anys des de l’Aliança.
Existeixen nombrosos casos d’èxit de tancament del cicle de l’aigua que ens han de servir de model i inspiració. A Barcelona, en situacions d’emergència hídrica com la patida l’any passat, les aigües residuals de la principal depuradora de la ciutat es depuren, es bombegen aigües amunt del riu Llobregat, s’aboquen al riu, es capten de nou aigües avall, es potabilitzen i es subministren com a aigua potable. A Califòrnia amb un clima semblant al nostre de fortes sequeres recurrents, a algunes ciutats com Los Angeles estan treballant per connectar directament les depuradores amb les potabilitzadores per subministrar aigua per al consum humà. Sense haver d’arribar tan lluny, lo que proposam a la nova depuradora de Eivissa es una solució senzilla davant una situació d’emergència, però quant tardarem a veure la reutilització de l’aigua a les depuradores de l’illa i que no s’aboqui l’aigua a la mar quan més la necessitam?
