A l’illa d’Eivissa no sols s’està vulnerant el dret a l’habitatge: els ciutadans també estem sent desposseïts del dret a l’aigua. Mentre que en els grans resorts i restaurants de luxe s’ofereix aigua ultraosmotizada i carregada iònicament per a retornar-li “vida” i minerals, la resta de la població ha assumit amb normalitat que a l’illa d’Eivissa l’aigua per a beure es compra en garrafes de plàstic, o s’opta per reutilitzar-les omplint-les en la font de Sant Rafel. Una altra part ha optat per instal·lar filtres, assumint que el sabor de l’aigua empitjorarà al juliol i agost, quan l’única opció per a proveir a tota la població és la mescla d’aigua dessalada amb aigua de pous procedents d’aqüífers sobreexplotats i salinitzats.
La crisi de l’aigua a l’illa d’Eivissa existeix, i es fa visible quan obrim l’aixeta en ple juliol o agost i l’aigua té un lleuger sabor de mar: aqüífers sobreexplotats per un creixement urbanístic desmesurat que l’illa arrossega des de fa dècades i que en 2026 segueix sense detenir-se. Aquesta desconfiança en l’aixeta té una conseqüència directa i molt concreta: la població recorre a l’aigua embotellada, i cada any es generen més de 480 tones de plàstic a l’illa que podrien evitar-se si la ciutadania pogués confiar en el que surt de l’aixeta. Però es pot confiar?
La resposta curta és que sí, però amb matisos importants. Avui l’aigua de l’aixeta a l’illa d’Eivissa és majoritàriament apta per al consum humà si estàs connectat a la xarxa de subministrament municipal. Però si la teva finca es troba en zona disseminada i l’aqüífer subjacent és un dels tretze de setze que estan sobreexplotats o salinitzats, millor no arriscar-se. Aquesta realitat, no obstant això, és molt recent. Fa tan sols vint anys, tota l’illa depenia principalment dels seus setze aqüífers espoliats per a proveir-se d’aigua. En canvi, avui els nuclis urbans es proveeixen ja principalment d’aigua dessalinitzada procedent de les tres dessaladores de l’illa. Però quan enguany llancem la campanya «Menys plàstic, més aixeta» amb el suport del Consell d’Eivissa i sortim al carrer a preguntar a la ciutadania, les respostes el van confirmar: persones majors responien amb frases com «jo soc una persona seriosa, mai beuria aigua de l’aixeta». La campanya va aconseguir a 186.475 persones i va generar més de 229.000 interaccions, i l’enquesta que incorporem va revelar que el nivell de confiança en la qualitat de l’aigua de l’aixeta a Eivissa és de tot just 4,1 sobre 10. El principal fre no és el sabor ni l’olor, sinó la desconfiança en la qualitat, i la ciutadania demana, per sobre de tot, més informació i transparència sobre l’estat de l’aigua, reduir la pressió turística i urbanística i millorar les infraestructures hídriques. Aquesta memòria col·lectiva, en part, continua sent real: encara hi ha nuclis urbans sense connexió a les dessaladores i, a l’estiu, quan la demanda es dispara, les dessaladores arriben al seu límit i l’aigua ha de barrejar-se amb la dels aqüífers, amb una qualitat mínima.
Però la qualitat de l’aigua no és l’únic obstacle per a exercir aquest dret. Durant la campanya ens trobem també amb una paradoxa: a la ciutat d’Eivissa, fonts públiques com les de la plaça dels Jutjats o el parc de la Pau no tenien aigua, una situació que es repeteix en molts altres punts de l’illa. Mentrestant, cada ampolla d’aigua embotellada costa entre 4 i 10 euros, i els comerciants s’aprofiten del mite que l’aigua de l’aixeta a l’illa d’Eivissa no és potable, a pesar que la Llei de Residus de les Illes Balears obliga bars i restaurants a oferir-la gratuïtament. Quan una llei que protegeix un dret fonamental no s’aplica i les fonts públiques no funcionen, el missatge és clar: aquí l’aigua és un negoci, no un dret.
Per això, des de la Aliança per l’Aigua creiem que mitjançant la sensibilització podem transformar aquesta memòria col·lectiva en una ciutadania més activa, que alci la veu per a exercir el seu dret. Perquè mentre l’illa d’Eivissa continuï creixent sense límits, mentre els aqüífers segueixin sense recuperar-se i mentre les fonts públiques continuïn seques, comprar aigua embotellada no serà una elecció: serà l’única opció que ens hauran deixat.
