Juan Calvo Cubero. Director de l’Aliança per l’Aigua
L’any 1986 vaig arribar amb la meva família a viure l’illa d’Eivissa. Ja feia alguns anys que estiuaven i els meus pares varen decidir fer un canvi de vida i vàrem arribar des de Madrid quan jo tenia set anys i amb un sentiment que arribàvem a un petit paradís. Dins de totes les anècdotes que vàrem viure al llarg dels anys, una que ens feia més gràcia als meus germans i a mi, com si fos un exotisme de l’illa, era que ens dutxaven a casa amb aigua salada. Aquesta petita història no la vaig entendre fins trenta anys després quan vaig començar a treballar a l’Aliança i vaig descobrir la greu situació d’esgotament i salinització dels nostres aqüífers. Llavors vaig caure que això venia ja dels anys vuitanta, quan ja es produïa una forta demanda d’aigua per l’incipient boom turístic i a la vegada les infraestructures hídriques eren més properes a la d’una república bananera, amb pèrdues d’aigua a la xarxa de subministrament superiors al 50%. Això si tenies sort que la teva casa estigués connectada a la xarxa municipal, perquè per a les urbanitzacions fora vila, les xarxes privades de subministrament directament no tenien manteniment i la situació era molt pitjor.
Aquesta història no és contra el turisme
Continuant aquesta breu història de l’aigua a la nostra illa, als anys noranta la situació hídrica continuava empitjorant i varen sortir els primers conflictes socials. Feia molt de temps que s’havia construït la primera dessaladora a Eivissa, que va suposar el primer intent de solucionar la problemàtica de l’aigua a la nostra illa. Però com sempre ha passat, la dessaladora va arribar tard davant l’imparable creixement turístic i urbanístic. Encara a aquells anys, l’ús de l’aigua per l’agrícola era superior a l’ús urbà i turístic, però era una batalla perduda perquè els nuclis turístics demanaven més i més aigua. Així i tot, la batalla no estava perduda del tot, i com la petita aldea gal·la d’Astèrix i Obèlix, els veïns i pagesos de Santa Gertrudis es varen posar en peu de guerra davant l’amenaça d’un projecte de portar aigua d’un pou a aquesta població fins al nucli de platja d’en Bossa. Aquesta història està molt bé contada a l’article de Marià Mayans a la revista Eivissa titulat “gener de 1995. La revolta per l’aigua”. Resumint, la història va acabar amb final feliç per als pagesos i veïns i es va poder aturar el projecte. Finalment, el promotor turístic va desistir en lloc d’això es va construir una petita dessaladora a un dels seus hotels de platja d’en Bossa.
I aquí faig una petita aturada per aclarir que aquesta història no va de demonitzar al sector turístic i tenir una visió romàntica per voler tornar a l’Eivissa dels anys cinquanta de pagesos, beatniks i primers turistes. Tots de manera directa o indirecta vivim del turisme i volem el grau de benestar que hem arribat però no a qualsevol preu. De fet, jo estic escrivint aquest article gràcies a la construcció del primer hospital de Can Misses com resposta al creixement demogràfic de l’illa. Va ser llavors quan la meva mare, metge va poder optar a una plaça d’anestesista i vàrem tenir la sort de venir a viure a l’illa d’Eivissa. També aquest creixement va suposar el desenvolupament de la xarxa de biblioteques de l’illa on el meu pare va poder treballar des del començament com a bibliotecari del Consell. Salut, educació o aigua són béns comuns que sempre han estat presents a casa, malauradament no tothom els ha entès com a pilars bàsics de la nostra societat que s’han de salvaguardar per assegurar el nostre futur, i inclús necessaris per la competitivitat turística com els agrada dir als economistes.
Primera crisi hídrica i creació de l’Aliança per l’Aigua
Dit això, arribem a l’any 2015 que va suposar una altra fita a la història de l’aigua a la nostra illa. Aquest any es va produir una de les sequeres més greus que hem patit en les últimes dècades. Així, a l’agost d’aquest any, les reserves hídriques subterrànies van arribar als mínims històrics del 25%. La manca de pluges que patia l’illa des de l’any anterior afegit a l’imparable creixement urbanístic i turístic provocava una nova situació d’alarma, però aquesta vegada ja s’estenia a quasi tota l’illa, només se salvava el nord on encara els aqüífers es mantenien en bon estat. Així, la història ja s’havia girat del tot i el consum de l’aigua per als nuclis urbans i habitatges a sòl rústic era superior al 90% del consum total de l’aigua a l’illa. En canvi, l’agricultura ja era una qüestió de quatre pagesos vells o alguns joves idealistes i el consum d’aigua només arribava al 7%. Aquesta greu situació d’escassetat hídrica es produïa amb una dessaladora més que es va construir a Sant Antoni l’any 2005, però com sempre no havia estat suficient davant la forta pressió humana que patia l’illa cada estiu. També cal dir que les pèrdues a la xarxa de subministrament encara eren molt altes amb valors superiors al 50%. És a dir la meitat de l’aigua que s’extreia als aqüífers o es dessalava es perdia pel camí a les nostres cases.
Un exemple de tot el despropòsit que es vivia a l’illa era el pou de Ses Eres a l’aqüífer de Serra Grossa. Aquest pou subministrava aigua a Sant Jordi i platja d’en Bossa. La seva sobreexplotació havia arribat a tal punt que s’extreia aigua salinitzada perquè l’aqüífer no donava per a més i la continuada extracció va provocar que arribés al pou aigua marina pel subsol que connectava l’aqüífer amb la mar. Per empitjorar la situació es va instal·lar una dessalinitzadora portàtil al pou. Aquesta instal·lació provocava un increment de la sobreexplotació atès que només el 60% de l’aigua era apta per a consum humà i el 40% restant salmorra de rebuig que s’abocava al clavegueram, amb l’impacte afegit a la depuradora de Can Bossa que rebia aquesta càrrega salina. La situació va arribar al límit i el 4 d’agost de 2015 la premsa d’Eivissa publicava la notícia que la falta d’aigua obliga a parar la dessaladora del pou de ses Eres que proveïa sobretot a Sant Jordi. Els nivells d’aquest pou eren tan baixos que no es podia extreure més aigua ni amb la dessaladora portàtil. Finalment, la falta d’aigua per a subministrament es va resoldre parcialment amb l’acord de l’Ajuntament amb una cadena hotelera local que es comprometia a aportar aigua de la dessaladora privada del seu complex turístic al nucli turístic de Platja d’en Bossa i a la població local de Sant Jordi.
Un any després, la situació de sequera perdurava i el Govern Balear declarava la situació de sequera extraordinària el 17 de juny de 2016 i adoptant mesures urgents per a gestionar els recursos hídrics. S’aguditzava el malestar social en diferents àmbits socioeconòmics de l’illa. D’una banda, la PIMEEF valorava denunciar a diversos ajuntaments de l’illa per perjudici de subministrar aigua salobre en alguns nuclis urbans de l’illa. A més, el col·lectiu de concessionaris de pous que subministraven aigua amb camions cisterna als habitatges residencials en sòl rústic mostrava la seva disconformitat a la reducció de les extraccions en un 15% de pous. A aquest malestar se sumava el sector agrícola també que s’oposava al Decret de Sequera atès que obligava a reduir 10% del consum d’aigües subterrànies per a ús agrícola. El sector alertava de la vulnerabilitat de la seva activitat per la falta de pluges i sobretot destacava que el seu consum d’aigua era mínim en comparació al majoritari consum urbà, residencial i turístic. Es repetia, la confrontació entre el camp i la ciutat (o el turisme) que ja es va produir l’any 1995.
La crisi de l’aigua de l’any 2016 va passar i van arribar pluges abundants que van possibilitar que les reserves hídriques arribessin de nou nivells del 85% a l’abril de l’any 2017. La sequera va ocasionar una greu crisi per a l’illa d’Eivissa, però també va ser una oportunitat perquè la societat civil s’organitzés fent els primers passos per constituir l’associació Aliança per l’Aigua d’Eivissa i Formentera. Així, el 10 de febrer de 2016 es van reunir més de 30 representants de la societat civil, sector privat i administracions locals. Va ser un pas molt important, perquè per primera vegada se sortia del confrontament o la denúncia i es creava un espai pel diàleg per intentar sortir entre tots d’una crisi hídrica que encara les pluges no s’havia solucionat. Finalment, el 14 de març de 2017 es va constituir l’Aliança per l’Aigua com una organització transversal que integrava organitzacions empresarials, turístiques, agrícoles, veïnals i conservacionistes. A més els ajuntaments d’Eivissa i Formentera, així com els Consells Insulars pertanyien com a entitats col·laboradores.
Deu anys posant l’aigua al centre del debat
Durant aquests quasi deu anys d’Aliança hem après que l’aigua no és cosa de quatre ecologistes pesats o de pagesos que ploren de tant en tant per la manca d’aigua. L’aigua afecta profundament a tots els sectors econòmics de l’illa. Així davant la manca de l’aigua o manca de qualitat, els bars, restaurants i en general empresaris turístics han hagut de renovar amb freqüència les seves instal·lacions, i fins i tot muntar les seves pròpies dessaladores per garantir el subministri d’aigua potable als seus hotels, amb el perjudici de l’increment dels costos i també l’impacte ambiental de l’abocament de les salmorres residuals que acaben al clavegueram. A més no oblidem que la progressiva pèrdua de la qualitat de les aigües de les nostres platges també afecta molt la reputació de l’illa com destí turístic mundialment reconegut. Així, la manca de renovació del clavegueram i la sobrecàrrega de les depuradores a l’estiu provoca abocaments puntuals o de manera difosa al subsol, arribant una contaminació fecal a les nostres platges, que suposa a més un greu problema de salut pública.
Des de l’Aliança per l’Aigua hem fet el que hem pogut perquè l’aigua estigues a l’agenda política. Hem mantingut la taula de diàleg perquè la societat civil i els sectors econòmics tinguem una canal de comunicació amb les administracions públiques i debatre entre tots els problemes i les possibles solucions. També vàrem crear un observatori de l’aigua on any darrere any publiquem un informe anual d’indicadors de l’aigua. D’aquesta manera promovem una transparència informativa que costa trobar als ajuntaments i altres administracions públiques del Govern. Perquè la informació és clau per iniciar qualsevol debat i moltes vegades accedir aquesta informació no és gens fàcil. També fem cada estiu la campanya de conscienciació d’estalvi d’aigua dirigida al turista “Enjoy the island, save water”, encara que sabem que és de poca utilitat si no posem límit a la massificació turística. Per altra banda, sempre que ens deixen donem suport als ajuntaments per millorar la seva gestió de l’aigua. Així hem redactat els plans de gestió sostenible de l’aigua i ordenances d’estalvi i reutilització de gran part dels municipis de l’illa. Però sobretot, l’educació de l’aigua a centres escolars ha estat una de les feines principals de l’aliança perquè creiem que una nova cultura de l’aigua comença a les escoles.
De crisi hídrica en crisi hídrica, tenim solució?
Malauradament, arribem a l’actualitat i hem tornat a patir una nova crisi de l’aigua. La periòdica sequera típica de les regions mediterrànies on vivim ha vingut novament però aquesta vegada agreujada pel canvi climàtic. Així, durant aquests tres últims anys hem batut rècords de mesos sense pluges i també temperatures, rècords a l’estiu. Des de l’Aliança hem continuat exigint accelerar les solucions i algunes coses s’han aconseguit, però encara queda molt de recorregut per fer. Al començament vàrem demanar la posada en marxa de la dessaladora de Santa Eulària. L’any 2017 alertàvem del retard de la posada en marxa de la dessaladora de Santa Eulària i la xarxa de distribució en alta del Govern de les Illes Balears que possibilitaria reduir la pressió sobre els aqüífers emprant aquest recurs hídric alternatiu. Sempre hi ha hagut molta controvèrsia a la nostra illa sobre les dessaladores. Són infraestructures amb un elevat consum energètic, una forta petjada de carboni i a més amb un impacte ambiental sobre els fons marí per l’abocament de la salmorra resultant. Però tampoc tenia sentit tenir-la aturada una vegada construïda. Ho veiem com les màquines que necessita un malalt quan està a l’UCI per garantir continuar amb vida. Finalment, la dessaladora de Santa Eulària es va posar en marxa a l’estiu de l’any 2018 des de llavors sempre hem demanat que tant aquesta com les altres donessin el màxim d’aigua possible durant tot l’any per deixar descansar els aqüífers i aconseguir la seva recuperació. Una fita positiva d’aquesta demanda va ser la clausura del pou de Ses Eres que durant tant d’anys havia estat un atemptat ecològic que semblava que no s’aturaria mai.
Quasi deu anys de la seva posada en marxa, ja tenim a l’illa tres dessaladores que funcionen al màxim de les seves capacitats, però no han estat suficients per aturar una nova crisi d’aigua que va ser màxima a l’estiu de l’any 2025. Els nivells dels aqüífers varen arribar a mínims del 36% i novament la gent que viu al camp va patir novament la manca d’aigua. Mentre es veia una processió de camions cisterna que transportaven aigua a grans viles de luxe o inclús a creuers, els residents que viuen al camp havien d’esperar dies perquè arribés un camió d’aigua per tenir aigua per veure. També els que vivim a nuclis urbans hem vist com la qualitat de l’aigua de les nostres aixetes baixava notablement, els serveis municipals d’aigua havien de barrejar aigua dessalada amb aigua de pou de mala qualitat per no haver d’arribar als talls d’aigua. Igualment, ens diuen que en alguns llocs la pressió baixava perquè no arribava aigua per tothom. I si no fos poc, aquest any 2026 s’ha anunciat l’ampliació de l’aeroport d’Eivissa amb un sorprenent consens de les dues forces polítiques majoritàries. Això succeeix quan a la vegada la majoria de les entitats socials i econòmiques de l’illa demanem posar límits a la massificació turística i al creixement urbanístic com punt de partida abans de qualsevol altre solució per garantir la sostenibilitat de la nostra illa.
Què hem après de la nostra particular història de l’aigua? Que sempre arribarem tard si no aturem d’una vegada el creixement que ens deixa secs, que les dessaladores sempre arriben tard i només generen expectatives de nous creixements urbanístics, que l’aigua és un negoci i encara que tinguem aigua dessalada sempre s’intentarà consumir aigua de pou perquè el marge de benefici és més gran, que la solució passa per no perdre ni una gota d’aigua i reutilitzar tota la que puguem, però sobretot que la manca d’aigua ens afecta a tots, des dels que patim per la natura perduda, els agricultors que abandonen la seva activitat per manca d’aigua, fins als empresaris turístics que veuen els seus negocis en risc per a la recurrent crisi hídrica. Per això, des de l’Aliança per l’Aigua seguirem com gota malaia proposant solucions, promovent accions de participació, coneixement, educació o restauració de la natura. Perquè creiem que l’aigua no és una qüestió de sostenibilitat, és una qüestió de supervivència i sense aigua no tenim plan B.
